Irene Solà

Near a village high in the Pyrenees, Domènec wanders across a ridge, fancying himself more a poet than a farmer, to “reel off his verses over on this side of the mountain.” He gathers black chanterelles, attends to a troubled cow. And then storm clouds swell, full of electrifying power. Reckless, gleeful, they release their bolts of lightning, one of which strikes Domènec. He dies. The ghosts of seventeenth-century witches gather around him, taking up the chanterelles he’d harvested before going on their merry ways. So begins this novel that is as much about the mountains and the mushrooms as it is about the human dramas that unfold in their midst. When I Sing, Mountains Dance, winner of the European Union Prize, is a giddy paean to the land in all its interconnectedness, and in it Sola finds a distinct voice for each extraordinary consciousness: the lightning bolts, roe deer, mountains, the ghosts of the civil war, the widow Sió and later her grown children, Hilari and Mia, as well as Mia’s lovers with their long-buried secrets and their hidden pain. Irene Solà animates the polyphonic world around us, the fierce music of the seasons, as well as the stories we tell to comprehend loss and love on a personal, historical, and even geological scale. Lyrical, elemental, and mythic, hers is a fearlessly imaginative new voice that brilliantly renders both our tragedies and our triumphs.

Primero llegan la tormenta y el rayo y la muerte de Domènec, el campesino poeta. Luego, Dolceta, que no puede parar de reír mientras cuenta las historias de las cuatro mujeres a las que colgaron por brujas. Sió, que tiene que criar sola a Mia e Hilari ahí arriba en Matavaques. Y las trompetas de los muertos, que, con su sombrero negro y apetitoso, anuncian la inmutabilidad del ciclo de la vida. Canto yo y la montaña baila es una novela en la que toman la palabra mujeres y hombres, fantasmas y mujeres de agua, nubes y setas, perros y corzos que habitan entre Camprodon y Prats de Molló, en los Pirineos. Una zona de alta montaña y de frontera que, más allá de la leyenda, conserva la memoria de siglos de lucha por la supervivencia, de persecuciones guiadas por la ignorancia y el fanatismo, de guerras fratricidas, pero que encarna también una belleza a la que no le hacen falta muchos adjetivos. Un terreno fértil para liberar la imaginación y el pensamiento, las ganas de hablar y de contar historias. Un lugar, quizás, para empezar de nuevo y encontrar cierta redención. De la obra de Irene Solà se ha dicho: «Lo que triunfa en todo el relato es la alegría de narrar» (Ponç Puigdevall, El País). «El oficio narrativo entendido como un esfuerzo de construcción, de ir y volver, de no dar nada por bueno a la primera, de jugar con la fina línea que separa la realidad y la ficción» (Esteve Plantada, Nació Digital).

Escondida entre riscos lejanos, en algún remoto lugar de las Guillerías transitado por cazadores de lobos, bandoleros, emboscados, carlistas, hechiceras, maquis, pilotos de rally, fantasmas, bestias y demonios, la masía Clavell se agarra al suelo como una garrapata. Es una casa, sobre todo, habitada por mujeres, y donde un solo día contiene siglos de recuerdos. Los de Joana, que para encontrar marido hizo un pacto que inauguró una progenie aparentemente maldita. Los de Bernadeta, a quien le faltan las pestañas y, de tanta agua de tomillo que le vertieron en los ojos cuando era una niña, acabó por ver lo que no debía. Los de Margarida, que en vez de un corazón entero tiene uno de tres cuartos, rabioso. O los de Blanca, que nació sin lengua, con la boca como un nido vacío, y no habla, solo observa. Estas mujeres, y más, hoy preparan una fiesta.

Aquesta és l’Ada. Aquest és el gorjablanc. Aquest és en Loki, i aquesta és la terra fosca, com una boca oberta. Aquest és en Vicenç de Can Ballador preguntant-li a l’Ada si encara no se l’ha fotut. Aquesta és la Jèssica S. en el seu racó d’Anglaterra rural i aquest és el pare Ballador dins d’un tractor. Aquest és en Tripi, i aquests són els silurs del pantà de Sau nedant a les fosques, i la vaca Samantha i els porc senglars amagats. Aquests són els dics. I aquestes són les paraules, i les històries, i els contes, i les coses que una escriu, que una explica, que una diu o escolta o pensa o sap o sent o inventa o pren, com un riu d’aigua ràpida, freda i molla.

Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt, a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida. Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per a deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per a començar de nou; un lloc per a una certa redempció. 4t Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2019

Dawn is breaking over the Guilleries, a rugged mountain range in Catalonia frequented by wolf hunters, brigands, deserters, race-car drivers, ghosts, and demons. In a remote farmhouse called Mas Clavell, an impossibly old woman lies on her deathbed. Family and caretakers drift in and out. Meanwhile, all the women who have lived and died in that house are waiting for her to join them. They are preparing to throw her a party.As day turns to night, four hundred years’ worth of stories unspool, and the house reverberates with raucous laughter, pungent feasts, and piercing cries of pleasure and pain. It all begins with Joana, Mas Clavell’s matriarch, who once longed for a husband—“a full man,” perhaps even “an heir with a patch of land and a roof over his head.” She summoned the devil to fulfill her wish and struck a a man in exchange for her soul. But when, on her wedding day, Joana discovered that her husband was missing a toe (eaten by wolves), she exploited a loophole in her agreement, heedless of what consequences might follow. I Gave You Eyes and You Looked Toward Darkness is an audacious and entrancing novel in which the lines between the dead and the living, past and present, story and history are blurred. In it, Irene Solà draws on oral tradition as well as art, literature, and fairy tales to tell a completely new kind of story.

Per primi arrivano la tempesta e il fulmine che uccide Domènec, il poeta contadino. Quindi entra in scena Dolceta, che racconta la storia di quattro donne impiccate come streghe. Poi c’è Sio, costretta ad allevare i figli da sola tra i monti di Matavaques. E ancora le “trombe dei morti”, i funghi che con il loro cappello nero e succulento celebrano l’immutabilità del ciclo della vita. * Irene Solà ha scritto un romanzo in cui prendono voce donne e uomini – ma anche fantasmi e diavoli, nuvole e piante, cani e uova – che si trovano a convivere nei Pirenei. Una terra di confine sui cui aleggia il ricordo di secoli di lotte per la sopravvivenza, persecuzioni guidate dal fanatismo, guerre fratricide, e tuttavia incarna una bellezza che non ha bisogno di aggettivi. Terreno fertile per liberare il desiderio di raccontare storie. Un posto per immaginare che la morte, come la vita, non è mai qualcosa di definitivo. Vincitore dell’European Union Prize for Literature 2020. Vincitore del Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2019. Vincitore del Premi Núvol 2019. Finalista del Premio Òmnium 2019. Vincitore Del Premio Cálamo 2019.

Il casolare del Mas Clavell si nasconde tra le montagne dei Pirenei: è una fattoria frequentata da cacciatori di lupi, banditi, fantasmi, bestie e demoni, radicata nel terreno come una zecca. Un luogo abitato da donne, dove un solo giorno racchiude secoli di ricordi: quelli di Joana, che per trovare marito ha fatto un patto con il diavolo dando vita a una discendenza apparentemente maledetta; quelli di Bernadeta, a cui mancano le ciglia e che, a causa dell’acqua di timo che le hanno versato negli occhi da bambina, ha finito per vedere le cose sbagliate; quelli di Margarida, che invece di avere un cuore intero ne ha uno a tre quarti, senza un pezzo; e quelli di Blanca, che è nata senza lingua, con una bocca vuota come un nido, e non parla, ascolta soltanto. Queste donne, e altre ancora, oggi stanno preparando una festa: il commiato dall’anziana Bernadeta, che giace a letto ormai in punto di morte. L’attesissimo romanzo di Irene Solà – autrice catalana che grazie alla sua scrittura densa e originale ha saputo imporsi in breve tempo come una delle voci più forti e importanti del panorama letterario europeo – è un’opera magnetica, materica: un flusso inarrestabile di parole che, con senso del ritmo, umorismo e audacia formale, plasma un mondo magico, fatto di storia, tradizione e folklore. Uno straordinario intreccio di vite e racconti, che esplorano la dualità e il legame intrinseco tra luce e oscurità, vita e morte, oblio e memoria, realtà e immaginazione.

Amagat entre muntanyes acinglerades i desavinents, en algun lloc remot de les Guilleries transitat per caçadors de llops, bandolers, emboscats, carlins, sortilleres, maquis, pilots de ral·lis, fantasmes, bèsties i dimonis, el mas Clavell s’agafa a terra com una paparra. És una casa, sobretot, habitada per dones, on un sol dia conté segles de records. Els de la Joana, que per trobar marit va fer un pacte que inauguraria una progènie aparentment corcada. Els de la Bernadeta, a qui manquen les pestanyes i, de tanta aigua de farigola com li van abocar als ulls quan era una nena, va acabar per veure el que no li tocava. Els de la Margarida, que en lloc d’un cor sencer en té un de tres quarts, rabiüt. O els de la Blanca, que va néixer sense llengua, amb la boca com un niu buit, i no parla, només observa. Aquestes dones, i més, avui preparen una festa. Amb el torrent verbal, el sentit del ritme i de l’humor, la gosadia formal i la capacitat d’evocar atmosferes i d’encarnar imaginaris que caracteritzen la seva obra, Irene Solà ha escrit una novel·la com un doll exultant d’històries, que explora la dualitat i el lligam intrínsec entre llum i foscor, vida  i mort, oblit i memòria, realitat i fabulació.